Aquesta pluja que ho banya tot treu de ses coses s'olor del món. Aquesta pluja no té un hivern només té un dia un poc xerec. Tothom té defectes, jo encara t'enyor
Hi havia una vegada un escultor que estava agenollat front un bloc enorme de granit. Cada dia donava cops de martell i picava la pedra informe, fins que un dia va rebre la visita d'un nen. "Què estàs buscant?", va preguntar el nen. "Espera i veuràs", va respondre l'escultor. Dies després, el nen va tornar. L'escultor ja havia donat forma al bloc: un gran i preciós cavall fet de granit s'alçava majestuós dins el petit taller de l'escultor. El nen el va mirar, sorprès, i va dir: "Com podies saber que el cavall era dins el bloc?"
T'acostaràs més i més -si vols, i si ho busques i esperes que vingui- a la mena d'informació que estarà molt i molt a prop del teu cor. Descobriràs que no ets la primera persona que ha estat mai confusa, espantada, fins i tot fastiguejada pel comportament humà. No ets de cap manera l'únic; t'engrescarà i t'estimularà saber-ho. Moltes, moltes persones s'han trobat tan torbades moralment i espiritualment com tu ara mateix. Afortunadament, alguns van escriure sobre els seus problemes. Aprendràs d'ells... si vols. Igual que algun dia, si tens alguna cosa per oferir, algú aprendrà alguna cosa de tu. És un preciós sistema recíproc. I no és educació. És història, poesia.
M'imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i d'això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú -ningú gran, vull dir- només jo. I m'estic just a la vora d'un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que estigui a punt de caure pel precipici... vull dir que si algú corre i no mira cap on va, haig de sortir d'algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant en el camp de sègol.